dijous, 29 de desembre de 2011

brindis

Mai acabes de saber si la vida comença el setembre o el gener. Que sí, que les agendes del Vinçon són vermelles i grosses i modernes i seran encetades el diumenge que ve, però a vegades no pots evitar la temptació infantil de l'agenda escolar de sempre: la vida anual que corre de setembre a setembre, amb sants, llunesplenes, frases dites prescindibles, solsticis i feminismes. No saps si es pot encetar vida dos cops l'any: seria una forma ben simple de tenir-se a ratlla, de fet, però fins i tot els metges més metges desaconsellen l'excés d'equilibri i mesurament. La conclusió, com sempre, és que no hi ha conclusió, la conclusió és d'una incertesa grossa com una casa començada per la teulada, la conclusió és una riallada grossa com tres acudits de l'Eugenio seguits, la conclusió, en definitiva, és una cosa que no cal; més val escarxofar-se en la certesa qu'els balanços ferms i inflexibles són tant il·lusoris com prescindibles i proclamar que en el fons som irresistiblement guapos, que som joves i forts i que va, sí, brindis grossos i generosos que el 2012 serà un gran any. Fi.

divendres, 23 de desembre de 2011

el mort està gelós del degollat

Miguel de Cervantes, oblidat i despentinat i alcoholitzat, s'escarxofa redundantment al sofà del seu pis d'Alcalà d'Henares (o no) mentre observa una entrevista que fan a don Quijote pel 33. Mentre el ingenioso hidalgo explica detalladament què sentia quan veia gegants on hi havia molins de vent i quina mena de relació tenia en realitat amb Sancho Panza, Miguel de Cervantes es serveix una copeta d'absenta ben verda: a ell se li'n fot tenir un Instituto amb el seu nom que expandeix la lengua de Cervantes per tot el món, l'únic que vol és una miqueta d'amor, una Dulcinea seva que li faci mimos i li digui coses boniques i li reconegui les hores passades omplint fulls en blanc, perquè el que és Alonso Quijano no li fa cap mena de cas, el que és Alonso Quijano és un desagraït que es dedica a anar de programa en programa proclamant als quatre vents, als quatre molins, als quatre gegants, les seves virtuts i bogeries i obviant el creador al qui deu la seva fastigosa existència eterna. Però Miguel de Cervantes està sol i ningú li fa cap cas: tant és així que s'escarxofa redundantment al sofà del seu hipotètic pis d'Alcalà de tal i es serveix una copa d'absenta i quan la gent veu pel Google el seu retrat no pensa en la seva enveja ni en què està trist ni en el seu grau d'ebrietat.

dijous, 22 de desembre de 2011

billy

Això de la transcripció de la ment al món normal és un drama, tu. Vull dir que dins el cap tot és tan eternament fàcil i evident però després sempre passa que la verbalització falla, que la verbalització es converteix en el cosí estúpid i esgarriacries que espatlla la celebració psíquica i sí, ja sé que aquesta és una definició ben podrida de verbalització però és que justament estem parlant d'això, que al principi fou el Verb però després ja tot laberints i incongruències i rollos com primaveres i tot plegat és una mica com quan vas a l'Ikea, allà hi viuries sempre i per sempre però després l'estanteria Billy i la teva habitació no intimen i ella és converteix en l'estranya eterna, com al capdavall totes les coses que et miren des de la quotidianitat còmoda quan de sobte ja no és tan còmoda i els silencis es converteixen en bombes o en pluges que sembla que no però mullen. Ho veus, dins el meu cap tot era molt fàcil i ara ja m'he tornat a perdre i vist el panorama, optariem per l'opció fàcil: dormir, hibernar i mengar xocolata desfeta amb melindros i madalenes i sense límits ni constriccions, senyors, que avui està bé perquè comença l'hivern però fa tan Sol.

dijous, 15 de desembre de 2011

fiords

Comencem acceptant-ho: la nostra és una raça dèbil. Condicionats per la dependència emocional als UVA, els éssers de la nostra mena hem d'observar atònits com les femelles nòrdiques es passegen immunes i en minifaldilla i sense mitges ni cap cosa protectora pels carrers de la nostra ciutat, sota la mirada de les iaies preocupades i les noies sanes amb anoracs i bufandes i en aquests temps de Nadal i de tristesa matinal quan l'autobús no ve i les mans se't gelen i no et pots menjar el plàtan del fred que t'encercla. És lògic que en aquestes situacions hom es senti desprotegit, però acceptem una altra cosa: llatins, llatines, mediterranis del Mediterrani, aquesta època és la nostra. 

Sí, senyors i senyores, el canvi climàtic ens brinda una oportunitat única i intransferible per vèncer i avançar els alemanys i els holandesos i la pelma superioritat escandinava: servidora dona paraula que, en un futur proper, la raça mediterrània s'erigirà forta, sana i (sobretot) salerosa a l'empara d'un clima de juny-juliol permanent i sota la mirada astorada i ja no tant altiva dels veïns germànics, que es fondran com ninotets de cera sota el jou d'un encenedor antipàtic i hauran d'anar en pilota picada per poder respirar com Déu mana i estaran moixos i passaran vergonya i a nosaltres ens sabrà una mica de greu però tampoc gaire més i repetirem allò de "és la vida, ves" mentre la nostra raça triomfa sobre totes les altres races. És així com la meteorologia, motiu legítim per preferir el caos automobilístic de Nàpols als fiords de Noruega, acabarà baixant el cap i acceptant-nos que sí, que  la raó era nostra i de ningú més. Senyors, tot és qüestió de temps. Fins llavors, això sí: bosses d'aigua calenta, mantes i orelleres. 

dimarts, 6 de desembre de 2011

credibilitats

L'altre dia li deia a J. que em sorprèn la credibilitat que pots arribar a perdre quan parles una llengua estrangera. És força depriment, la veritat. Vull dir que ja pots ser ben llest, que quan surts del català sempre seràs una mica més proper a un goril·la o a un ximpanzè que a la persona seriosa i decent que assages en el teu dia a dia. "You have a funny accent" és una frase que he hagut de sentir moltes vegades i mai he sapigut gaire com interpretar. Sóc simpàtica, única i graciosa? O sóc un intent mocós d'anglès? Com que tinc tendència a la bonança, acostumo a somriure i a fer algun comentari amè, però sempre tinc la sospita de ser l'estúpid que riu la pròpia burla. Són misteris d'aquests que és millor no saber. En tot cas, no es pot negar que servidora compensa les seves mancances en matèria de llengua estrangera fent gestos opulents que compensin la pobresa de l'accent, i sospita que això li dona un estatut de funny que s'acosta més a la coreografia cabriolaire que a la voluntat de mútua comprensió. D'altra banda, no estem sols al món: J. m'ha explicat que últimament també està intentant canviar el tuenTi pel tueni, per allò d'aquella història de l'autosuperació constant. Però diu que costa, tu, que això de sortir de l'hàbit costa força.

diumenge, 4 de desembre de 2011

demà se'ns passarà

Si hi ha algú que està cansat dels diumenges, aquest és el diumenge. Per ell, l'anomalia és la norma; i no hi ha rumbes ni patxarans posteriors que compensin les seves tardes nostàlgia, l'estat d'excepció total que legitima melangies i spleens de tots colors perquè demà, diuen, se'ns passarà. Fart de ser la passivitat escarxofada, fart del lliure comerç i la lliure circulació de pensaments il·lícits, fart de llegir el suplement dominical amb una parsimònia desorbitada, el diumenge voldria despertar-se a les set del matí, fer-se un cafè amb llet ràpid, fullejar el diari encara més ràpid i haver de marxar ipso facto a treballar, que ja faig tard: autobús, tupperware, holaquètals, feina acumulada i totes aquestes delícies asiàtiques. Llavors hi ha una interrupció i salta el dilluns i li diu mira, tu calla que mai treballes, que jo sóc prototip de principis, activacions setmanals i finals traumàtics de ponts a la muntanya. Però el diumenge abaixa el cap: no sap esquivar el complexe mandra. Llavors surt una veu en off pesada i dogmàtica i sense amics i diu que, com sempre, la qüestió és queixar-se.