dilluns, 26 de setembre de 2011

traïcions

És clar que les coses canvien, però què vols que et digui, jo de petita tenia una opinió molt ferma pel que fa a la inutilitat del maquillatge social femení. Veia a les senyores joves amb ombres roses o verdes, llavis carmí i pote a punta pala i exclama interiorment oh l'estupidesa imperant, oh la barbàrie humana. Creia que el senyor o la senyora (era tope oberta, jo) que m'hagués de fer feliç també hauria d'acceptar-me en el mode llençol set del matí, amb les bosses als ulls de torn i les simpàtiques aparicions esporadiques d'acné (la paraula més horrorosa del món mundial, d'altra banda; en català és acne, que ja és impronunciable). Oh món efímer, pensava, oh Carnaval permanent on les dones es disfrassen les ungles de lila i els ulls de verd. I ja em veus ara, tu, un desastre, un monstre abduït per la societat de la bellesa que no surt de casa sense pintar-se la ratlla negra dels ulls. El meu jo petit i anterior em faria dimitir per traïció.

diumenge, 25 de setembre de 2011

la possibilitat d'una illa

La possibilitat que una illa es creui amb una altra illa sense l'aparició brutal i repentina de catàstrofes naturals, lluites pel territori o taurons afamats acostuma a fregar l'improbable, si no l'impossible. No obstant això, a vegades dues illes construeixen ponts amb plantes de bambú i baranes decorades amb cocos i flors i fruites tropicals. Això està molt bé i els respectius habitants es saluden amb un feliç bon dia i conviuen durant un temps limitat, que és etern i per sempre. 

dimarts, 20 de setembre de 2011

diumenge, 18 de setembre de 2011

habitacions petites

No és difícil percebre l'absència de sortides d'emergència en aquest lloc. La majoria d'individus anònims riuen fregant la histèria i posant mans o vanos a la boca per tapar unes dents grogues d'excés de Ducados i llarga absència de Signal Blanqueador. Les converses de reüll es mesclen entre trobades puntuals, estratègies terapèutiques, ascensos laborals i altres misèries i hits de la humanitat. Ningú pregunta la pregunta i els ecos individuals reboten com en un ping-pong gegant, mentre les històries fosques i naturals són driblades a mode esgrima per diverses censures. Simultàniament, tots els nans petits i treballadors que habiten l'interior de les persones posen baldes i pestells a les portes de l'enorme cuirassa que han creat amb els anys. A fora, la imponent normalitat s'imposa. Només a vegades, un ésser no identificat palpa la paret dissimuladament, com si busqués una porta.

dimecres, 14 de setembre de 2011

toleràncies

Hi ha coses que provoquen aproximadament el mateix tipus d'emoció: pastís de xocolata, gol del Barça, Age of Empires, orgasme. Així, tot i els abismes entre persones, hom pot entendre's per simple i bella analogia.

dimarts, 6 de setembre de 2011

brises marines

L'habilitat de les pedres de no moure's gens en tant que bellesa, estabilitat i artifici, atribuïble al 80% de les coses inhertes i passives (el 20% el formarien vents, tramuntanes, brises marines) i al 20% de les coses vives. Això sí, no ens enganyem: ni persones ni caragols ni tortugues ni goril·les.

diumenge, 4 de setembre de 2011

invertir amb saviesa els dies

G. Gisbert surt de casa seva, americana negra, ulleres de sol, trenta-dos graus. El sol li oprimeix la barba i li provoca emanacions de suor constants i desagradables, que aguanta estoicament. Sense ser interceptat ni ferit per cap fan radical, G. Gisbert entra al seu cotxe senzill i quotidià, de segona mà, comprat a una anciana de Solsona que havia descobert que agafant el transport públic no has d'estar concentrar i coneixes més persones. G. Gisbert no escolta la ràdio, tampoc mira el paisatge: senzillament condueix. Ha posat antics jerseis del JBP a les finestres, de manera que ningú el molesta ni el reconeix. S'enfila per la Diagonal, creua un peatge accidentat en què el treballador quasi es mata intentant extreure el cos de la cabina per fer-li dos petons, segueix recte i va tirant. Deu milles després, G. Gisbert arriba a una masia. Som al Pallars Jussà. Un home gran, boina en cap, camisa de quadres en cos, botifarra en plat, surt a rebre'l. Mira a banda i banda i li diu "passa". L'home gran dóna uns papers plens de versos a G. Gisbert, que els llegeix atentament. Al principi G. Gisbert té alguns dubtes (si, perdoni, bon home, però quina mena de salt?) que l'ancià li resol amb molta paciència i tranquil·litat. Finalment, G. Gisbert li allarga un sobre, el contingut del qual ens és impossible de veure i que els estudiadors de matèries incertes intentaran esbrinar -sense sort- durant molts anys. Mentre torna en cotxe, G. Gisbert va llegint les lletres, assenteix amb una alegria semi-continguda i pensa bé, bé, Manel.