divendres, 31 de desembre de 2010

caramboles

31 de desembre. - Pluja i humitat. Al cafè, hi ha un baf blanc i blau -irrespirable- que entela els vidres. Faig caramboles amb els amics. Sóc un trist, insignificant jugador de caramboles. Veig la jugada, però no sé afinar. Tot em surt groller i poc elegant: sempre massa bola. M'acosto al piano del cinema, buit com una enorme gruta fosca, l'abric amb el coll alçat. La fredor del local arriba a l'os. Sensació d'aprimar-se. Roldós toca Bach. Gavotes delicioses. Vaig a dormir per hora. La pluja em civilitza i m'ensopeix. Delícia del llit calent i de la pluja lenta i vaga.

Josep Pla, El quadern gris

tutto nel mondo é burla

Hi ha gomes que embruten més que no netegen, igual que hi ha consols que desconsolen més que no tranquil·litzen o abrics que despullen més que no tapen. També hi ha mantes massa curtes i peus desprotegits, hi ha finestres que no aïllen del soroll dels cotxes i reproductores de windows media que es carreguen els devedés. Hi ha, en definitiva, estris que semblen ideats per complir la funció inversa a la que els correspon per norma i convenció, igual que hi ha dies en què l'Home Barbut programa l'Andròmina perquè tot digui no quan tu que sí i llavors ja pots protestar que el fer i el fat s'equiparen com si bessons nounats. No sé, suposo que això de saber que la pell muda soluciona moltes coses. I així anem fent, Falstaffs impopulars obstinats en passar de tot i mentir a l'Home Barbut i a nosaltres mateixos, farsa sobre Farsa i vinga patxanga i vinga ingenuïtat total, alegria i serpentines, tutti gabbati, la gran riallada final d'any que s'acaba mofista i et tanca la porta als nassos, apa, burla sobre mula que recula avançant. Ma ride ben chi ride la risata final.

dijous, 30 de desembre de 2010

carpa

Ara no perquè ara el cel està desfavorit i hi ha neu i desordre, però hi ha dies en què totes les cues-núvols dels avions es troben casualment en un mateix punt. Bèrgam, Moscou, Ginebra, París, Dubrovnik, Buenos Aires. Llavors és igual si fas parar els cotxes: tu, amb el coll ben tapat, has d'estirar-te panxa enlaire i mirar cap amunt. Si no sapiguéssis dels avui-dies de la tecnologia, creuríes que els de dalt estan muntant una magnífica festa major celeste i que a tu, ves, doncs no t'hi han convidat.

dimarts, 28 de desembre de 2010

39,2

L'obligació d'avorrir-se pot resultar gratificant quan totes les pròpies facultats estan en forma i disposades a donar-ho tot a favor de qualsevol cosa, Klemperer, Tony Soprano, senyor Joyce, jo què sé, el viatge a Dublín, la trilogia dels Corleone. Però la febre, la febre sincerament és un desastre, la febre és l'anul·lació total de l'individu, adéu-adéu, és el caramel a la boca d'excusa perfecta per tardes plàcides i exilis camuflats i després plam, la placidesa t'aixafa com una llosa sobre tots i cada un dels músculs i llavors ja el cos quiet al llit, el front calent, la manta obligatòria (oju, cosa seria, la noció d'obligatorietat pot convertir objecte tan plaent com la manta hivernal en una mena de catifa de claus), l'acetona, els ulls al sostre, que ja em diràs, com si el sostre fos una cosa gaire interessant de veure quan ja te'n coneixes els bonys i les teranyines, i llavors ja el nas ple de mocs i la ment incapaç de pensar res més que, no sé, quina merda. La capacitat creativa és converteix en un zero a l'esquerra enfront del plaer discutible de la buidor total, literatura i derivats són rebutjats com antígens grossos i lletjos pels glòbuls blancs, protagonistes sanguinis i orgullosos d'una saga de dies de negror standby. Digueu-me drama, però és com un mode perpetu persianes tancades. Hom diria com viure sempre sota un paraigua.

dijous, 16 de desembre de 2010

hipopòtam?

Als relativistes: no patiu, molts covards s’amaguen sota colors fluorescents, però a mi em sembla que en som més d'un i de dos i de tres. No sé vosaltres, però jo diria que puc simular que ho canvio tot radicalment i de sobte tinc un esquema mental preciós amb una ideologia tan concreta i claríssima i subratllada amb un retolador llampant rosa o blau cel o groc. Però seria una mentida com una casa de pagès i tothom la notaria perquè les galtes sempre se'm posen vermelles i de sobte no hi ha forma humana de mirar als ulls a la gent. Què puc fer-hi jo, si una de les poques coses que (quasi) no relativitzo és la metàfora sobadíssima del matís gris, company pesat de persianes abaixades i hores de poc sol. Una de les grans tàctiques autodefensa és basar-se en un magister dixit descontextualitat com dient si-ell-sí-pequè-jo-no: em sembla que era Wittgenstein que es negava a acceptar que al menjador del seu mestre Bertrand Russell no hi havia un rinoceront.

dilluns, 6 de desembre de 2010

cacaolat

Mai saps si les iaies s'indignaran o no, quan els hi cedeixes el lloc. Amb el plaer que provoca seure al metro quan portes tot el dia amunt i avall i vinga motxilles de cinquanta quilos i vinga semàfors i vinga presses... doncs he comprovat que com més bosses del caprabo carreguen les iaies, menys ganes tenen d'asseure's. És una qüestió d'equacions pures i dures. Això sí, el dia que tu estas fet caldo i no pots ser el Jove Correcte llavors sí, mirades inciviquíssimes i mira quin jovent i això els passa per haver estudiat l'ESO i jo als 14 anys ja treballava i això és el futur de Catalunya. I vinga a florir injustícies. Jo a aquella senyora li hauria dit que no es preocupés, que jo si portés cinc bosses plenes de menjar també intentaria seure, que és una qüestió de pràctica i no d'edat, que jo a ella la veig tan bé i tan energètica. I també que visqui la joventut i el vodka, eh, però que la seva és l'edat preciosa de les arrugues als ulls i la mirada saviesa, de les poques paraules i de les respostes o, com a mínim, les hipòtesis ben formulades. Que és l'edat mantell quadros i cuina (g)astronòmica, del balancí i el pa de pagès i l'oli borges i les tardes cafe-amb-llet amb el grup d'amigues jubilades que s'ajunten per aprendre francès. No sé, que suposo que la Gran Contradicció mai ens la traurem de sobre, però que jo no me'n surto, que per més que em quedi a casa i em posi pel·li i manta les patates em queden mig cremades i el salmó massa cru i poso orenga en comptes d'eneldo i tot és tranquil i perfecte, sí, però perquè ho decideixo unilateralment jo més enllà de les simpàtiques matusseries externes.

divendres, 3 de desembre de 2010

lo normal no és normal

Tacar accidentalment de cafè les pàgines de l'Ara m'ha donat una sensació de quotidianitat feliç total. És tonto i és això tan dràstic de les petites coses, que diu l'Oliver, i llavors un dia tot és tan fantàstic i l'altre tot fa tant de fàstic que un se sent estúpidament únic i no senyor: s'ha demostrat que aquest principi d'esquizofrènia psicològic és una malaltia col·lectiva. No sé, em sembla que se'ns disculparien moltes coses si fessin el favor d'entendre que al cap no hi tenim la novel·la de la vida, que això de la rectitud és una mentida, que la geometria és una excusa per la sensació de l'ordre harmoniós i conservador, que al cap només hi tenim que formes deformes i puces patoses. Puces; no papallones gràcils i formoses sinó milers i milers de puces, que sona simpàtic però són animals de poc agrado quan els veus amb lents d'augment, puces malabaristes i drogades i camaleòniques, adeu estètica i narcissismes poc prudents. A mode experiment, una mà atrevida i innocent ha furgat entre els plecs del meu cap i sota d'una capa invisible n'ha tret les claus que mai he tingut, l'iPod desaparegut misteriosament, els fets del 19 de novembre de 1997 i diversos etcèteres més. Podria dir romàntic, però no sé, tot feia pudor i era llefiscós i fètid i fred i he decidit desentendre'm un altre cop. Sort que ve l'hivern. Intentaré oblidar tot aquest pollock mental, m'alimentaré de sopa calenteta i em conciliaré amb l'assecador.