dimecres, 29 de setembre de 2010

això de per aquí fora

Oh, quanta literatura, si em contractessin com a ambaixadora al·lienígena. Em sembla que ni et toca viatjar, només seure al despatx (de colors veixos i marrons, amb mobiliari de fusta antiga, butaqueta i tot molt acollidor), ser astrofísica i anar jugant al solitari o al penjat. Com a màxim, anar preparant pastetes i cafès per quan arribin els senyors verds amb antenes i agafar un paper i escriure-hi líder del planeta. Em compraria una Nespresso i tastaria totes les càpsul·les de 30 cèntims existents, del Livanto al Volluto i del Capriccio al Arpeggio, visca. Déu meu, fins i tot provaria els descafeïnats. Trucaria a tothom a qui he de trucar, augmentaria els post-per-week del blog i m'empassaria literatura com qui beu suc de taronja natural. De fet, aposto un croissant que, d'aquí a sis mesos, o "de sobte i per casualitat" hauran aparegut els famosos marcianitus o Mazlan Othman publicarà una novel·la de ciencia-ficció d'èxit espacialment espaterrant.

dilluns, 27 de setembre de 2010

mitjons llargs

I un altre cop, el dormir com si a preu d'or. Jo, a més, sóc de les que al matí necessiten els 20 minutets de cafè-amb-llet tendre i romancegenc per encetar la vida estudiantil a base d'alegria i bon humor. Allò del peu esquerre no és pas cap mentida, però no té res a veure amb extremitats del cos sinó amb la primera mitja hora diària de vida. Amb una previsió que frega lo maniàtic, doncs, sempre acabo despertant-me massa aviat. I el problema és que, com més tard me'n vaig a dormir, més d'hora em desperto perquè penso que tardaré més a dur a terme els diversos afers higienico-domèstics, tals com la dutxa d'aigua calenta (sempre he considerat una aberració això de posar-la freda al final), la tria de vestimenta, el mirall, rac1, el cutis i el cruci i les dents, etcètera. La regla ve donada de la següent manera: si m'adormo a les dues, em despertaré un quart d'hora abans de l'hora estipulada segons tradició i normalitat. I després la cosa va augmentant a mode exponencial i apocalíptic: si vaig al llit a les tres, a les sis i mitja m'estaré llevant; si hi vaig a les quatre, a les sis del matí ja sonaran els ring-rings anti-somnolència lògica i total. En aquest cas, psé, potser sí que podriem parlar de prevencions amb pocs números per estalviar el curar. Però mira, tots vosaltres també teniu les vostres manies, així que shht, a callar.

dilluns, 20 de setembre de 2010

jo vull ser la meva iaia

Hi ha el dilema etern i evident-però-no-tant del actiu i el passiu, del viure despert que s'emporta tots els semàfors verds i punts a favor i somriures complicitat i felicitats diverses i el viure en etern diumenge, la possibilitat d'una felicitat plàcida via iaia camuflada sota una pell vint anys que amaga tempestes i confusions i bla, bla, bla i etcètera. La làmpada càlida, la butaca de pell, el llibre de tapa dura, el cafè calent, la truita amb formatge. El barnús. La sopeta calenteta (en diminutius). La Calma Absoluta. Jo visc feliçment segura que la iaia camuflada és el desig secret i vergonyós de la meitat de la població i l'agobio oficial de l'altra. O de la mateixa, o depèn del dia, o no sabem mai res i som extraterrestres de tot i tothom. El que em sembla brutal i emmarcable és que aquest dilema birra-barnús comparteixi 1500cm3 amb la capacitat d'aguantar-se pets, l'argument de la pitjor pel·lícula dels germans Cohen i la voluntat i coratge de passar-me tot el "Taxi" d'Antònia Font saltant solitàriament a la meva habitació. Això del cervell és un invent formidable. En fi, fi.

dilluns, 13 de setembre de 2010

pols

Justificaves el teu pànic a la literatura a base d'excuses infeccioses, substituïnt el xuclar i tragar i engolir i endrapar per un diví purificar-se. Un rotund no llegir per no ser intoxicat. Per escriure blanc sobre blanc. Composicions genuïnes. Castedat absoluta. Prohibit tocar cuixes. Decència i virginitat. Ningú et va revelar els prodigis i meravelles del plagi i ara no ho sé, més aviat em sembles un puntet perdut al soterrani -300, un pèl cregut, no és per res, intacte i impol·lut i pulcre i totalment aliè.

divendres, 10 de setembre de 2010

tramuntana

I et dic que no, que si fóssim el que som no ens seriem nòmades ni exploradors introspectius ni estariem extraviats la major part del temps, en mode evasió total del que hi ha i del que és més enllà del teu vici i caprici vitals. Que sí, que sí, que som un Sí Majúscul però també aquest maleït inquilí etern, l'insuportable de l'altre que ens circula per les venes i vinga contradicció i vinga atzucacs i vinga absència de respostes. Tan pesat i tan fidel. I seguir vivint l'inestabilitat de la duna que topa amb més vent i tots com si no passés res, ara comprem el diari, ara els espinacs, ara les panses, ara el peix, visca l'alegria i el desenfré i totalment indiferents als cartells vermells d'alerta que poblen totes les canonades d'aquest cos nostre, histèria rere artèria. I la possibilitat d'una illa, allà lluny. I diu que han tornat les meduses.

dimecres, 8 de setembre de 2010

no hi ha escapatòria

Aquest tediós menyspreu pels tòpics. Coi, si un tòpic té qualitat de tòpic és perquè ho mereix, perquè s'ho ha guanyat, perquè és un dels honoris causa dels temes universals, el no-va-más de les angoixes humanes. I ara ja veus, toca escapar del tòpic. Ser original. Ser el més original i ser-ho sempre. Fer al·lucinar el món amb la teva originalitat però al capdavall si els de dalt (...) van triar els mateixos temes no deuria ser per ànsia de plagi. Aquesta mania contemporània d'escapar del tòpic, com si es tractés d'alguna Gran Epidèmia, s'esta convertint en el tema antonomàsic. Parlem de l'amor, doncs! Parlem de l'amor i la mort i el pas del temps i totes aquestes mandangues amb total llibertat i fluïdesa i sense vergonyes. El màxim que pot passar-nos és notar una lleu sensació de levitació, però el remei (quasi sempre) és automàtic: estàs elevant-te i de sobte t'adones que és un efecte òptic, una broma de mal gust d'algun savi invisible que ha viscut molt més que tu, que en realitat t'estas encongint, que estàs convertint-te en un espècimen còmic i mica ridícul que divaga molt però és massa baix per tocar el sostre i massa alt per tocar de peus a terra. Llavors tu també ets un tòpic i la sortida ja no existeix.

dimarts, 7 de setembre de 2010

pops

Per tu sempre hi ha la opció de sigui on sigui però tornar, tornar al lloc on eres abans de proclamar aquest teu exili modèlic. Al lloc blanc amb peixos blancs. A la transparència. Però cal seguir endavant, em dius, per compromís amb l'esperança i perquè ja no hi ha meduses.