dimecres, 26 de maig de 2010

desordres

Sap que tots
som illes inventades.

Està al corrent,
doncs, que
sovint
la fusió
implica cataclismes,
que és com perdre's

però més petit.

dimarts, 25 de maig de 2010

dones

No es tracta d'un acudit de Lepe ni d'una invenció il·luminada sinó d'un fet total i objectivament real, d'un esdeveniment insòlit governat per les lleis de la raó més concisa. En F. (sempre havia buscat alguna oportunitat per posar això de la inicial i el punt: Felip? Federico? Farruquito?) era mexicà i va venir d'Erasmus a Barcelona. Tot i que després va acabar fent pilars de set, el dia que va arribar no tenia ni papa de català i va haver d'espavilar-se amb les seves capacitats associatives. Quan va arribar, F. s'estava cagant. S'estava cagant descomunalment i era al mig de Barcelona i va decidir anar a un bar a gestionar tal empresa. Total, arriba al bar, el servisio?, i es planta davant de dues portes: Homes i dones. Ni un dibuixet amb unes faldilletes, ni una perruca ni res. Clar, F. es va dir a sí mateix va, fes el favor d'utilitzar aquesta lògica que t'han ensenyat a l'institut mexicà perquè tens molta pressa i tampoc serà tant complicat. Va mirar-se el cartell, fent un esforç per trobar algun tipus de lògica pràctica entre les lletres. Homes. Dones. Homes... i de sobte ho va veure clar: claro! Don Pedro, Don Pablo, Don Petito, Don Menganito... Dones!! I va cagar feliç i orgullós, lògica pura, evidència total, visc-a Barcelona, xim pom.

dilluns, 24 de maig de 2010

cartier

Potser degut al seu ofici de rellotger, el Roger havia adquirit una obsessió desbordada pel contratemps. Primer va ser un ritme amb el peu dret, sota mantell i taula parada, mentre dinaven: el seu taló marcava el contratemps del rellotge de la paret amb un temps i compàs matemàtic. Al cap de poc, però, la cosa va derivar en autobusos perduts i obstacles i accions incongruents. Li demanaven flors i portava caixes de mandarines. Li deien "doncs te les menges" i feia jocs malabars. Quan s'allargava a xerrar, parlava a ritme de síncopes. La pulsació del Roger, òbviament, havia esdevingut un misteri per totes les infermeres: l'ambulatori n'anava ple, havien aparegut llegendes urbanes. Els amics, per quedar a una hora, li deien una xifra a l'atzar: total, ja arribarà. I és que el seu ideal temporal es situava en el just abans i el just després, cosa que dificultava de manera seriosa la relació amb els curiosos que se li acostaven. En una ocasió, va obrir la rellotgeria a la una de la nit, amb les torrades amb mantega i melmelada a la panxa i el suc de taronja en mà. Davant la seva futura esposa, enamorat total i amb l'hipoteca i el crio i la disputa pel canari al cap, havia respós: què-dius-què-va. Ni aquell cop, havia estat el pitjor. Després de cada fracàs, el Roger es tancava amb clau i pany a la rellotgeria i, amb les mans i el peu i el cap, s'obligava a seguir sí o sí el tic-tac tic-tac tic-tac tic-tac tic-tac.

dimarts, 11 de maig de 2010

l'arc

La sala és plena a vessar. Hi ha homes, dones, infants, ancians, arrugues, orelles, ungles, pestanyes: la conjunció de l'àmplia gamma de la naturalesa humana. La cridòria general és de pel·lícula i la gent mou els braços amb la gestualitat exagerada del qui, en realitat, ignora completament el que diu. La majoria de crits agraeixen ser encoberts pels parents d'altra sang, com aquells ulls fixos i oberts i segurs que, quan la resta calla, resulten ser pur playback. El caos, doncs, podriem dir que és la força predominant. Diverses persones dibuixen esquemes en llibretes cares i negres i miren amunt i mosseguen la punta d'un boli no-bic. En algun racó, hi ha algun home sol que mira la resta fent amb el cap que no, que no, que no. De sobte, un home té l'ocurrència d'aixecar-se i dir: mira, fem-ho més rapid, que aixequi el dit qui tingui un sentit. I ningú ens havia avisat, però cau un teló.

dimarts, 4 de maig de 2010

diluvi universal

Lídia,
m'he trobat al senyor Borràs i m'ha dit que a casa seva ja han comprat tubos i patos. Es veu que hi ha una marca rara que fa descompte a famílies nombroses i persones amb peus desfavorits. Has d'anar allà, demostrar perquè mai et posaries xancletes de dit i, si hi estan d'acord, et compadeixen amb una rebaixa del 50%. Però també m'ha explicat que la majoria de gent d'extremitats antiestètiques es nega a exhibir-se per simples disminucions monetàries, així que la marca rara queda molt original i solidària però continua enduent-se tot el pot. Mentre m'ho comentava, he pensat que podriem fer alguna cosa semblant amb els tubos: un descompte per mandíbules grosses, genives deformes o dents descarrilades.
També m'ha dit que la família Ferrer ja s'ha comprat els vestits de neoprè i que d'aquí poc ja en vendran al Mango, al Zara, al H&M i al Corte Inglés. El Borràs parlava molt i jo que sí que sí que clar que clar, una mica emprenyat perquè no portava ni manguitos i sóc dels que, si no es mouen, no saben flotar. El tio viatjava sobre un matalàs inflable i semblava el rei del mambo, però al arribar a la parada els revisors del tram li han dit que "les bicis sí que poden però això nanai", així que s'ha quedat fora. Jo hi he pogut entrar i, des de dins, xop com una mala cosa, li he fet la botifarra i he vist que, sota les ungles, em començava a créixer corall.
Intentaré caçar algun lluç per sopar. Vigila que els nens no s'acostin gaire al plàncton.