diumenge, 31 de gener de 2010

And the winner is

La frago que no és la meva frago ha quedat aniquilada: ahir vaig veure els dos propietaris amb un nou monstre més gran i menys atrotinat. Només queda que no sigui al taller o l'hagin deixat per mudança per transportar un piano o per fer un viatge o que hagin decidit tenir un vehicle monstre cadascú perquè estan avorrits l'un de l'altre i no volen veure's més. En tot cas, inútil justificar l'irrefrenable sentiment de victòria sobre el poble: l'hegemonia.

divendres, 29 de gener de 2010

Helsinki

I merda, tant li fa haver escrit trenta assaigs sobre la caducitat de les coses, rasca que rasca, el puto enigma segueix allà en plan NO PASSAREU, tots els temes universals darrere el vidre i Baudelaire i jo amb el nas a la peixera, els dos com patates i antiestètics i zero poesia i el meu gos olorant-nos les soles de les sabates perquè ni trepitjant caques ens arriba la sort. Nietzsche i tu reaccionant cadascú a la seva manera, la gestió al final és d'un subjectiu que espanta, hi ha qui burxa més i qui burxa manco però els peixos pallasso segueixen a la peixera, tant panxos, movent les aletes al voltant de l'amor, l'amort, la mort, el temps aquest que perdo ara. Hi som Sòcrates i jo i un fenici i tu també hi ets, i la meva cosina de dos mesos que en realitat no existeix amb dos manetes miniatura fent-li pallassades al peix. I és un fiestón i no tenim ni taladros ni martells ni tornillos perquè això és un vidre que ni abans de Crist ni al 4027 dé cé, que no hi ha res a fer, pintar-se de vermell i fotre's a la piscina, tirar-se a l'aigua, recollir les fotos, pagar la multa, tornar a casa.

dimarts, 26 de gener de 2010

Fetge

No ens hem pintat
línies de bilis negra
a la cara,
encara,

però el fenomen
factura de fractura
ens aclapara
tant o més

que aquesta
tendència anostrada
al propi versus
viceversa.

És arreu, la blancor
neu. En som coixí,
banquet i burla.
Però amb tot,

les teves petites
morts no es cansen
de ressaltar la titànica
magnitud

de component absurd
adoptat ocasionalment
per l'encèfal de
la resta.

dimarts, 12 de gener de 2010

L'ego

Hi ha un home aquí dintre que em vol vendre coses. Se m'acosta amb un somriure d'orella a orella i m'obre la gavardina. L'home diu que és publicista i que té la solució a tots els meus mals: l'home publicista ven homes de publicitat. La butxaca interior, les costures, tot està ple de senyors amb brillantina i dents blanques i somriures ics ics ela que simulen que l'objecte publicitari sóc jo i em promocionen com el millor del millor que ha passat pel món. De sobte i com qui no vol la cosa m'he convertit en el producte de màrqueting amb més futur de la història de la venta, però el publicista més gran de tots els publicistes em diu que, per a treure els homes de publicitat d'aquí dintre i deixar-los cantar meravelles sobre mi pel món real, els he de comprar. Que de guapura no se vive. Jo li dic que ja voldria, però que no tinc ni un duro, que dino tupper cada dia, que jo què sabia que els homenets aquests m'havien de solucionar l'existència. Ell sospira i em diu amb insistència que sospita que en aquesta jugada m'hi va la vida. Jo el miro i li dic vés, què hem de fer, i em diu, tot seriós, m'hauràs de convèncer. Es posa la mà a la butxaca dels pantalons i mirant-me amb un somriure 100% pasta de dents, em regala un pot de brillantina. S'asseu a la cadira, tot en silenci, es posa molt seriós i em mira.

dilluns, 11 de gener de 2010

La cadena

Innocent o culpable, el mort
sempre és responsable
de la venjança de la culpabilitat,
que haurem d'arrossegar tot el dia
de cada dia
fins que passem a millor vida
i carreguem el mort
a altres vius desventurats.

dissabte, 9 de gener de 2010

Ser algú ara

Impossible que l’ego no esdevingui estalactita, amb aquest cel blanc que ni és cel ni és salat ni cau ni és res, que és soso i trist i decadent i només convida a transformar-se en mandonguilla i a corroborar que sí, que els humans hauríem d’hivernar però ja, jo firmo per una existència marmota com una casa senyorial, senyors, quan arribi el maig desperteu-me, porteu-me a un cau amb calefacció i uns quants quilos de xocolata i alguna fruita que no sigui mandarines i aviseu-me quan arribin les floretes coloritos i tot allò de la sang alterada i puguem començar els primers sopars a la fresca amb tomàquet i mozzarella i dir adéu adéu a les sopes calentes, que som a principis de gener i ja no les puc ni veure, lleveu-me quan puguem escoltar antònia font per alguna cosa més que fer esport o intentar treure’ns l’horitzontalitat dels ossos. Perquè després és quasi un plaer, aquest dolor tonto de pluja, aquest saber-se invisible, el fenomen pluvial de tocar-se el ventre i aparèixer a l’esquena, jo què sé, escoltar tiger mountain peasant song vint-i-cinc cops i recrear-se en how can the body die i rebutjar ragged wood en tant que felicitat, bon humor i acords majors en general. Al final la pluja es fa bé o no es fa. S’hi cau o no s’hi cau, i s’evita només en cas d’estricta obligació de ser alguna cosa més que cotó lamentable. En cas de poder esquivar el concepte persona, la droga total és lliurar-se al gaudi de la tristesa absoluta i inútil i dedicar-se delitosament a distingir aquesta malenconia sòlida i palpable en cada racó de l’habitació, als plecs del cos i als del llençol on tu dorms. Morir esperant la primavera. Proclamar-se màrtir del fred amb pancarta, neó i fervor. Abraçar la nit feliçment amargada i abraçada al radiador.

dissabte, 2 de gener de 2010

Cadena perpètua


cleptòmanes apart..
que tingueu un bon any! :)